dissabte, 29 d’octubre de 2011

L'última nit a Twisted River


L’última nit a Twisted River, de John Irving


L’obra L’última nit a Twisted River, que se’ns dubte consolida encara més l’escriptor John Irving, gira als voltants del pas del temps, de la força de la paternitat, i del trencament de la joventut en el conjunt d’una història amb una mort indesitjada com a rerefons.

Aquesta ombra fosca del passat suposa un llastre, un pes enorme sobre les espatlles dels implicats, que marca la pèrdua de la innocència, la consolidació d’un perfil de caràcter trist i solitari i l’esdevenir, gairebé erràtic, dels protagonistes. Personatges enllaçats per l’amor als fills i l’amistat fidel i duradora, com a forces capaces de moure muntanyes, de creuar fronteres i de sobreviure durant dècades de vida fugitiva.

Obra molt ben documentada, amb una descripció acurada dels escenaris físics, polítics o de la història social dels diversos punts on se situa la narració, i on la societat nord-americana és avaluada a fons en veu d’un dels protagonistes que en fa una crítica aferrissada de la seva història política des dels anys 60 fins la primera dècada del segle XXI.

Un llibre dur i una trama capciosa, que paradoxalment, és un cant a la filosofia del res no és impossible, on un adult matusser i de vocabulari més afilat que un estilet pot aprendre a llegir i escriure, i on tothom té dret a ser “una  mica feliç”.

Narració del tot recomanable d’un autor de redacció peculiar, que potser abusa tant o més dels parèntesis com en Danny Baciagalupo ho fa dels punts i coma, però que amb tota seguretat, en ofereix un molt bon mestratge de la descripció més realista que transforma en una bona novel·la.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

216è joc literari de'n Jesús M. Tibau, de visita al circ

TRAPEZISTA

Recargolant el temps i l’espai
la figura s’enlaira pels cels sota la carpa,
i amb l’elegància dels moviments purs,
sedueix les mirades innocents que l’aguaiten encisades.
Més enllà del temps i l’espai,
la solitud de la noia es perd en la llunyania del pensament.
Lluny, d’aquella casa i d’aquells amics,
lluny del camí a voltes corb però fidel.
I amb els ulls clucs sobrevolant els caps i les mirades
pensa si hauria de baixar.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

213è joc literari de'n Jesús M. Tibau: Endevinalla

Solitària, silenciosa i enigmàtica,
recorres la nit escodrinyant l’espai
pocs et veuen creuar la tanca,
molts no t’han vist mai

214è joc literari de'n Jesús M. Tibau, homenatge a Monterroso

Quan va despertar, de sobte s’adonà de la tristesa del moment. I va imaginar la solitud del darrer dinosaure.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Sabem el camí

Avui, jornada memorable a Girona, en la que l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira  han estat escollits formalment president i secretària general d’ERC en el 26è Congrés. De tornada, ja de nit, amb el cel completament fosc però ple d’estels, recordava les paraules, els esdeveniments de la jornada. I m’he refermat en el que sempre he dit, i he pensat,  ara més que mai, estic convençuda de seguir el camí que he escollit. Algú parlava de l’orgull de militar en un partit amb una trajectòria tant llarga, i amb una història com la nostra. Les sigles d’ERC van molt més enllà dels protagonismes, de les individualitats, i de les ambicions que sovint lliguen la nostra espècie i enterboleixen les nostres relacions. Si hi ha una cosa que és certa és que  sabem el camí. També sabem quin és el nostre destí. Només ens cal trobar el millor mitjà per a arribar-hi. Aquest és el projecte conjunt en el que hem de treballar.
Tot mirant per la finestra, el cel estrellat, i la tranquil·litat de la nit que ens acaronava mentre desfèiem el camí cap a casa, pensava en la referència que l’Oriol ha fet durant el seu discurs, sobre Maragall, la paraula, i el bé, i sobre la importància de caminar junts. Com en un elogi de la paraula viva, i en una remembrança de que la unió fa la força. No cal recórrer, però, a elements literaris ni a arguments romàntics, per a reconèixer que el nostre país és fort si anem tots  a una. La força no és un paràmetre que es mesura individualment.  Els valors republicans i la base ideològica que sustenta el nostre projecte, és l’eina que hem d’utilitzar en aquest viatge, perquè només hi ha un camí per a aconseguir la plenitud nacional i fer del nostre país, un país just i lliure.
Aquesta nit el cel és ple d’estels que ens conviden a seguir, a continuar, a honorar aquells que han lluitat tota la vida per a aconseguir un país més pròsper. Per tots aquells, i per tots els que vindran, que construiran sobre els nostres fonaments, hem de seguir caminant. Avui més que mai, he sentit dins meu aquella crida que em dóna forces i m’empeny i em fa llevar-me cada matí, per seguir endavant, sempre endavant, malgrat el vent i el fred.


dissabte, 11 de juny de 2011

diumenge, 22 de maig de 2011

Avui fa vuit anys


Avui fa vuit anys començava aquesta gran experiència. Ser regidora del meu poble ha estat una aventura engrescadora, un gran honor i una gran satisfacció de poder representar. Sens dubte, ha estat l’experiència més important que he viscut, després de la de ser mare, evidentment. Aquella història avui compleix vuit anys i acaba. És el final d’una fase més.  

Ha arribat aquella hora que de fa temps, mesos, estic obviant. Molts em diuen que ho trobaré a faltar, i normalment contesto que ja ho estic trobant a faltar abans d’hora. Però si sóc sincera, en realitat no m’he parat a pensar-ho massa, encara. Vaig prendre la decisió de no continuar fa temps, després de meditar-la molt i d’avaluar quines necessitats havia de prioritzar. Després de decidir-me, he anat passant el temps sense pensar massa en les conseqüències d’aquesta decisió. No és per altra cosa que per evitar de donar-me’n compte, d’adonar-me i ser conscient de que això arriba al seu fi, i que com en moltes altres coses de la vida, em costa mantenir la fermesa i no emocionar-me.

Com deia abans, sé que ho enyoraré, i de fet, ja ho enyoro ara. Tot aquest temps he estat treballant –amb encert o no, amb bons resultats o no, això ja ho jutjarà cadascú- amb il·lusió, amb la mateixa il·lusió que el primer dia, i sempre amb un únic objectiu, el bé col·lectiu, el bé del poble i el bé del país. Qui em coneix, sap que sempre he defugit (o he intentat defugir) els protagonismes per a centrar l’atenció en el que realment importa, en els continguts. Sempre he treballat amb transparència, amb fidelitat a uns ideals, els republicans, amb fidelitat al meu poble i a la meva gent i defugint interessos personals o materialistes.

Segurament hauré deixat moltes coses a mitges, i hauré errat en moltes altres. Però crec que puc anar-me’n amb la consiència tranquil·la, per haver fet el que he cregut que era el millor per Guissona i per haver actuat sempre sense cap altre interès que no sigui el meu poble.  

No sé què em depara el futur. L’únic que sé és que ara comença una nova etapa per a mi, amb nous projectes i noves perspectives, però que en cap cas m’allunyan gaire del meu projecte vital que és intentar fer un món millor, i deixar pels nostres fills i per les generacions futures un espai on sigui planer, agradable i acollidor de fer el bonic passeig per la vida.

A tots aquells que heu estat en aquests vuit anys en llocs molt diversos al meu costat, a l’equip de govern, a l’ajuntament, a entitats, a empreses, als ciutadans i ciutadanes, a tots i totes, gràcies, per la vostra tasca, pel vostre suport, per la vostra atenció, per la vostra insistència, pel vostre esforç, per la vostra comprensió, per la vostra solidaritat, per la vostra perseverança, per la vostra amistat, per la vostra crítica, però sobretot, per haver-me ensenyat i ajudat a créixer com a persona, per haver-me permès dur a terme una tasca tant gratificant com és treballar pel teu poble i per la teva gent.

A tots vosaltres, gràcies per tot això i més. M’acomiado, oferint-vos la mà estesa per quan faci falta, i us encoratjo a continuar en aquesta tasca tant important –i de vegades tant poc considerada- com és la política i la gestió de l’administració local, perquè és la principal eina per a fer una societat més lliure, més justa i més pròspera.

Salut i a reveure!


dimarts, 17 de maig de 2011

El racó d’en Tamoteu


El racó d’en Tamoteu

Participació en el 205è joc literari d'en Jesús M. Tibau



La complexitat del nom del poble no acompanyava la sensació de tranquil·litat i senzillesa que regnava en aquells paratges. Lluny de les meves cabòries, esperava arraulir-me en la pau que confereixen la distància i l’oblit. Però més enllà de tot plegat, i de la simplicitat de l’espai i de la vida d’aquella gent, em trobava jo, enmig d’un poble amb un nom tan llarg com un dia sense pa, la llargada del qual era inversament proporcional a la distància que el meu passat recorria darrere meu, recordant-me qui era i què era, i empenyent-me, a contracor, cap a recórrer un camí dolorós i tèrbol.



dilluns, 2 de maig de 2011

Participació en el 202è joc literari d'en Jesús M. Tibau




De vegades el destí no acompanya els nostres desitjos

El cavaller mirava embadalit la donzella, que entre llàgrimes i joia esguardava tímidament el cos inert d’aquella fera que tant havia atemorit el seu poble. Les roses van començar a brotar com en un llamp de vida que sorgia de les gotes de sang vessades pel terra, i que es barrejaven amb el gust salat del plor de la noia… En Jordi en va collir una, una preciosa flor roja com la sang, ufanosa i farcida d’un perfum encantador, i la va oferir a la donzella que de sobte comprengué que el malson s’havia acabat. La princesa agraí el detall amb un somriure. Mentre, el noi somiava poder canviar el seu destí, i acompanyar-la de tornada al poble.

dilluns, 28 de març de 2011

La dolçor de les paraules

Participació en el 197è joc literari d'en




La dolçor de les paraules

Quan vaig sortir de la impremta, ningú hagués pogut mesurar aquella il·lusió que em posseïa, aquelles ganes de recórrer el món i descobrir nous horitzons de la mà d’algú amb una sensibilitat especial. Puc dir que vaig tenir sort en el meu primer destí, doncs la llibreria que em va acollir era governada per un senyor ja entrat en anys, que estimava els llibres amb bogeria, i mitjançant aquesta estimació, transmetia l’optimisme i l’alegria a clients assidus i a visitants esporàdics que només recorrien les prestatgeries a toc de curiositat, per passar l’estona, o simplement per a comparar preus.

Ell era el mestre, un senyor llibreter de vell, que guardava com a tresors els antics volums que exposaven les prestatgeries de la sala més interior de la botiga, i que estudiava amb dedicació tots els nous volums que arribaven a les seves mans. Com a bon expert, mai fallava en donar opinions que sovint eren dignes d’una bona ressenya literària, i sempre donava una bona orientació a qui demanava consell.

El mestre em va treure amb dolçor de la caixa de cartró que em va encabir durant setmanes, un dematí ennuvolat de primers d’abril. I amb suavitat em va dipositar a la prestatgeria on s’ubicaven els volums nous de literatura catalana, en la tercera lleixa de la banda dreta de la llibreria, molt a prop del mostrador, on la Maria, l’ajudant jove i despreocupada que era filla de la cosina del mestre, s'encarregava de la caixa.

Tots comentàvem amb joia la proximitat de la data, la gran data, el gran esdeveniment en el qual tots desitjàvem ser protagonistes. Sant Jordi s’acostava, i la llibreria a poc a poc anava rebent totes les comandes per a poder abastir tothom durant la Diada.

Però un vespre, quan ja era fosc i les agulles del rellotge s’acostaven a l’hora de tancar les portes, un jove va entrar i va començar a rondar per les prestatgeries, indecís i dubtós. Finalment es va decidir a agafar-me. La contraportada li semblà interessant, i d’un rampell s’acostà al mostrador i em feu embolicar per regal. I tot d’una em vaig veure al carrer, passejant per les rambles, per carrerons estrets del cor de la ciutat, esperant dos quarts de deu del vespre davant del Zurich.

Les esperes, de ben cert, sempre són odioses, però en determinades circumstàncies ho són encara més. I en aquest temps indeterminat, en el que el pas dels segons esdevé el punt àlgid de la relativitat, en un moment d’incertesa i de dubte, el bolígraf em va estrenar la primera pàgina, amb dolces paraules d’amor que entendrien el cor més amarg. Quatre ratlles ben escrites en mans d’un jove inexpert. Una passió inacabable i sincera, que rebossava il·lusió en cada paraula, en cada lletra, en cada alenada deixava una petjada eterna de candidesa.

I quan la llarga espera esdevingué la trista realitat, la noia sortida del no-res, amb cara de prunes agres, i un estrany neguit, va sentenciar les paraules mai desitjades que començaren amb aquell clàssic “hem de parlar”. Em pocs minuts, el diàleg va deixar d’existir, i la gent que anava i venia va anar creant un soroll de fons que va fer desaparèixer les paraules i a poc a poc, la silueta femenina va anar difuminant-se Rambla avall, i es confongué en el riu d’ànimes que reeixien en el seu ritme compassat i mecànic sobre el pas de vianants que es transformava a poc a poc en un mar profund i fred en el que l’altra riba es feia indesxifrable.

No puc descriure com em vaig sentir, abandonat i traït per una persona a la que m’hagués oferit en carn i ossos i en esperit. Vaig assaborir el gust salat de les llàgrimes, i vaig sentir la solitud dins les meves pàgines, que esdevingueren un mur fred i distant en la llunyania. El jove, abatut i d’esme s’aixecà i a poc a poc s’acostà a una parada d’autobús. S’assegué a la bancada amb els ulls tempestuosos i humits, i anà observant com la gent pujava i baixava, els vehicles anaven i venien, s’aturaven i arrancaven, i el pas del temps inexorable seguia el seu camí. Allà em deixà, sobre la bancada de l’estació d’autobusos de Ronda Universitat. I el meu món se’m feu un infern de dolor, quan els llums dels cotxes espurnejaven al meu davant, i el món rodava i rodava, jo em sentia com si davant meu el gran inquisidor estés a punt de llençar-me a l’infinit de les flames de la foguera de la fi dels dies.

Foren uns instants, minuts, un temps etern, des de la meva alliberació al món exterior fins que una noia embolicada fins al nas en un abric marró em va recollir i observà al seu voltant per si algú em reclamava. El seu predecessor em va alliberar per a donar una alenada d’esperança a unes paraules escrites amb el cor a la mà, amb un desig de refer una vida algun dia, lluny de la solitud en la que ens havíem abocat. La noia em prengué dalt de l’autobús, i es quedà quieta llegint i rellegint aquelles paraules dolces que desitjava en el fons, haguessin estat per a ella. I sentia una tristesa infinita per la persona que havia perdut aquell xiuxiueig ple de besos i carícies, talment com si la pèrdua del llibre signifiqués la fi de l’amor.

En arribar a casa, em va acollir a la seva tauleta de nit, on abans de passar a la primera pàgina es repassà les paraules escrites amb bolígraf negre per una mà dolça i innocent, durant dies i nits, pensant i imaginant una història entre dues persones desconegudes de la qual no en coneixia cap paràmetre. Dies després, com si hagués acabat l’anàlisi d’aquelles paraules i hagués extret les conclusions adients, amb una empenta poc habitual en ella, em va llegir gairebé en un obrir i tancar els ulls. Era cap de setmana, i tot i que no sóc pas un llibre de poc gruix, el diumenge a la tarda, se m’endugué a passejar pel centre després de finalitzar la lectura.

Asseguda en un banc en un raconet del Portal de l’Àngel, escrigué “Bona sort!” a la primera pàgina, just per sota del primer escrit que havia obert aquella estranya relació. Durant una bona estona em mirà i repassà amb els dits suaus la portada i la contraportada, avaluà el llom del llibre, i la impressió interior. I amb la mateixa dolçor que l’havia precedit, em deixà sobre el banc amb el desig sincer de que algú m’acollís temporalment entre les seves mans.


dimarts, 22 de febrer de 2011

La riba

Participació en el 194è joc literari de Jesús M. Tibau

Nou repte literari. Escriure en un post-it un text de temàtica relacionada amb el gènere negre. Hàndicap! els post-its que tinc són de mida molt petita!



 La boirina s’alçava mentre l’ombra d’aquell home caminava feixuga, vora el riu. A pas lent, s’allunyava d’aquell indret feréstec on el cos del Ramon jeia abatut al cantó d’una vella soca de freixe.

Lluny quedaven els dies de llargues passejades riba avall, donats de la mà amb la Montserrat. El camí s’havia aturat una freda matinada d’hivern.


diumenge, 23 de gener de 2011

La solitud



La solitud l’envoltava, el silenci l’embolcallava en un pesarós espai buit, ombrívol i polsós. Ajagut, mirant el món desfilar davant seu, recordava moments dolços a la vora del foc. Un temps ja llunyà. Quan l’abandó encara no havia ferit el seu orgull i el fred no s’havia instal·lat al moll dels seus ossos. Quan les rialles l’acaronaven cada dia portant-lo a un paradís de sensacions.

El vidre brut i descuidat, lluïa cartells diversos, en un escenari pobre que s’emportava l’ànima a l’oblit. Com en un teatre antic, amb la penombra darrere les cortines. La realitat omnipresent rere els missatges de “solidaritat” i “es ven” era feixuga, lenta, i s’esmunyia lentament dins d’un cor traït i vell, que malgrat tot, encerclava encara, un bri d’esperança en la seva mirada.

En aquell estany de pensaments i vivències antigues, recordava altres cartells, altres desitjos de bona voluntat, que havia vist sovint a casa del veterinari. “Ell  no ho faria”. Però malauradament ho va fer.


Text que participa al 190è joc literari de'n Jesús M. Tibau

http://jmtibau.blogspot.com/2011/01/190e-joc-literari.html