Participació en el 202è joc literari d'en Jesús M. Tibau

De vegades el destí no acompanya els nostres desitjos

El cavaller mirava embadalit la donzella, que entre llàgrimes i joia esguardava tímidament el cos inert d’aquella fera que tant havia atemorit el seu poble. Les roses van començar a brotar com en un llamp de vida que sorgia de les gotes de sang vessades pel terra, i que es barrejaven amb el gust salat del plor de la noia… En Jordi en va collir una, una preciosa flor roja com la sang, ufanosa i farcida d’un perfum encantador, i la va oferir a la donzella que de sobte comprengué que el malson s’havia acabat. La princesa agraí el detall amb un somriure. Mentre, el noi somiava poder canviar el seu destí, i acompanyar-la de tornada al poble.