diumenge, 22 de maig del 2011

Avui fa vuit anys


Avui fa vuit anys començava aquesta gran experiència. Ser regidora del meu poble ha estat una aventura engrescadora, un gran honor i una gran satisfacció de poder representar. Sens dubte, ha estat l’experiència més important que he viscut, després de la de ser mare, evidentment. Aquella història avui compleix vuit anys i acaba. És el final d’una fase més.  

Ha arribat aquella hora que de fa temps, mesos, estic obviant. Molts em diuen que ho trobaré a faltar, i normalment contesto que ja ho estic trobant a faltar abans d’hora. Però si sóc sincera, en realitat no m’he parat a pensar-ho massa, encara. Vaig prendre la decisió de no continuar fa temps, després de meditar-la molt i d’avaluar quines necessitats havia de prioritzar. Després de decidir-me, he anat passant el temps sense pensar massa en les conseqüències d’aquesta decisió. No és per altra cosa que per evitar de donar-me’n compte, d’adonar-me i ser conscient de que això arriba al seu fi, i que com en moltes altres coses de la vida, em costa mantenir la fermesa i no emocionar-me.

Com deia abans, sé que ho enyoraré, i de fet, ja ho enyoro ara. Tot aquest temps he estat treballant –amb encert o no, amb bons resultats o no, això ja ho jutjarà cadascú- amb il·lusió, amb la mateixa il·lusió que el primer dia, i sempre amb un únic objectiu, el bé col·lectiu, el bé del poble i el bé del país. Qui em coneix, sap que sempre he defugit (o he intentat defugir) els protagonismes per a centrar l’atenció en el que realment importa, en els continguts. Sempre he treballat amb transparència, amb fidelitat a uns ideals, els republicans, amb fidelitat al meu poble i a la meva gent i defugint interessos personals o materialistes.

Segurament hauré deixat moltes coses a mitges, i hauré errat en moltes altres. Però crec que puc anar-me’n amb la consiència tranquil·la, per haver fet el que he cregut que era el millor per Guissona i per haver actuat sempre sense cap altre interès que no sigui el meu poble.  

No sé què em depara el futur. L’únic que sé és que ara comença una nova etapa per a mi, amb nous projectes i noves perspectives, però que en cap cas m’allunyan gaire del meu projecte vital que és intentar fer un món millor, i deixar pels nostres fills i per les generacions futures un espai on sigui planer, agradable i acollidor de fer el bonic passeig per la vida.

A tots aquells que heu estat en aquests vuit anys en llocs molt diversos al meu costat, a l’equip de govern, a l’ajuntament, a entitats, a empreses, als ciutadans i ciutadanes, a tots i totes, gràcies, per la vostra tasca, pel vostre suport, per la vostra atenció, per la vostra insistència, pel vostre esforç, per la vostra comprensió, per la vostra solidaritat, per la vostra perseverança, per la vostra amistat, per la vostra crítica, però sobretot, per haver-me ensenyat i ajudat a créixer com a persona, per haver-me permès dur a terme una tasca tant gratificant com és treballar pel teu poble i per la teva gent.

A tots vosaltres, gràcies per tot això i més. M’acomiado, oferint-vos la mà estesa per quan faci falta, i us encoratjo a continuar en aquesta tasca tant important –i de vegades tant poc considerada- com és la política i la gestió de l’administració local, perquè és la principal eina per a fer una societat més lliure, més justa i més pròspera.

Salut i a reveure!


dimarts, 17 de maig del 2011

El racó d’en Tamoteu


El racó d’en Tamoteu

Participació en el 205è joc literari d'en Jesús M. Tibau



La complexitat del nom del poble no acompanyava la sensació de tranquil·litat i senzillesa que regnava en aquells paratges. Lluny de les meves cabòries, esperava arraulir-me en la pau que confereixen la distància i l’oblit. Però més enllà de tot plegat, i de la simplicitat de l’espai i de la vida d’aquella gent, em trobava jo, enmig d’un poble amb un nom tan llarg com un dia sense pa, la llargada del qual era inversament proporcional a la distància que el meu passat recorria darrere meu, recordant-me qui era i què era, i empenyent-me, a contracor, cap a recórrer un camí dolorós i tèrbol.



dilluns, 2 de maig del 2011

Participació en el 202è joc literari d'en Jesús M. Tibau




De vegades el destí no acompanya els nostres desitjos

El cavaller mirava embadalit la donzella, que entre llàgrimes i joia esguardava tímidament el cos inert d’aquella fera que tant havia atemorit el seu poble. Les roses van començar a brotar com en un llamp de vida que sorgia de les gotes de sang vessades pel terra, i que es barrejaven amb el gust salat del plor de la noia… En Jordi en va collir una, una preciosa flor roja com la sang, ufanosa i farcida d’un perfum encantador, i la va oferir a la donzella que de sobte comprengué que el malson s’havia acabat. La princesa agraí el detall amb un somriure. Mentre, el noi somiava poder canviar el seu destí, i acompanyar-la de tornada al poble.