dilluns, 28 de març de 2011

La dolçor de les paraules

Participació en el 197è joc literari d'en




La dolçor de les paraules

Quan vaig sortir de la impremta, ningú hagués pogut mesurar aquella il·lusió que em posseïa, aquelles ganes de recórrer el món i descobrir nous horitzons de la mà d’algú amb una sensibilitat especial. Puc dir que vaig tenir sort en el meu primer destí, doncs la llibreria que em va acollir era governada per un senyor ja entrat en anys, que estimava els llibres amb bogeria, i mitjançant aquesta estimació, transmetia l’optimisme i l’alegria a clients assidus i a visitants esporàdics que només recorrien les prestatgeries a toc de curiositat, per passar l’estona, o simplement per a comparar preus.

Ell era el mestre, un senyor llibreter de vell, que guardava com a tresors els antics volums que exposaven les prestatgeries de la sala més interior de la botiga, i que estudiava amb dedicació tots els nous volums que arribaven a les seves mans. Com a bon expert, mai fallava en donar opinions que sovint eren dignes d’una bona ressenya literària, i sempre donava una bona orientació a qui demanava consell.

El mestre em va treure amb dolçor de la caixa de cartró que em va encabir durant setmanes, un dematí ennuvolat de primers d’abril. I amb suavitat em va dipositar a la prestatgeria on s’ubicaven els volums nous de literatura catalana, en la tercera lleixa de la banda dreta de la llibreria, molt a prop del mostrador, on la Maria, l’ajudant jove i despreocupada que era filla de la cosina del mestre, s'encarregava de la caixa.

Tots comentàvem amb joia la proximitat de la data, la gran data, el gran esdeveniment en el qual tots desitjàvem ser protagonistes. Sant Jordi s’acostava, i la llibreria a poc a poc anava rebent totes les comandes per a poder abastir tothom durant la Diada.

Però un vespre, quan ja era fosc i les agulles del rellotge s’acostaven a l’hora de tancar les portes, un jove va entrar i va començar a rondar per les prestatgeries, indecís i dubtós. Finalment es va decidir a agafar-me. La contraportada li semblà interessant, i d’un rampell s’acostà al mostrador i em feu embolicar per regal. I tot d’una em vaig veure al carrer, passejant per les rambles, per carrerons estrets del cor de la ciutat, esperant dos quarts de deu del vespre davant del Zurich.

Les esperes, de ben cert, sempre són odioses, però en determinades circumstàncies ho són encara més. I en aquest temps indeterminat, en el que el pas dels segons esdevé el punt àlgid de la relativitat, en un moment d’incertesa i de dubte, el bolígraf em va estrenar la primera pàgina, amb dolces paraules d’amor que entendrien el cor més amarg. Quatre ratlles ben escrites en mans d’un jove inexpert. Una passió inacabable i sincera, que rebossava il·lusió en cada paraula, en cada lletra, en cada alenada deixava una petjada eterna de candidesa.

I quan la llarga espera esdevingué la trista realitat, la noia sortida del no-res, amb cara de prunes agres, i un estrany neguit, va sentenciar les paraules mai desitjades que començaren amb aquell clàssic “hem de parlar”. Em pocs minuts, el diàleg va deixar d’existir, i la gent que anava i venia va anar creant un soroll de fons que va fer desaparèixer les paraules i a poc a poc, la silueta femenina va anar difuminant-se Rambla avall, i es confongué en el riu d’ànimes que reeixien en el seu ritme compassat i mecànic sobre el pas de vianants que es transformava a poc a poc en un mar profund i fred en el que l’altra riba es feia indesxifrable.

No puc descriure com em vaig sentir, abandonat i traït per una persona a la que m’hagués oferit en carn i ossos i en esperit. Vaig assaborir el gust salat de les llàgrimes, i vaig sentir la solitud dins les meves pàgines, que esdevingueren un mur fred i distant en la llunyania. El jove, abatut i d’esme s’aixecà i a poc a poc s’acostà a una parada d’autobús. S’assegué a la bancada amb els ulls tempestuosos i humits, i anà observant com la gent pujava i baixava, els vehicles anaven i venien, s’aturaven i arrancaven, i el pas del temps inexorable seguia el seu camí. Allà em deixà, sobre la bancada de l’estació d’autobusos de Ronda Universitat. I el meu món se’m feu un infern de dolor, quan els llums dels cotxes espurnejaven al meu davant, i el món rodava i rodava, jo em sentia com si davant meu el gran inquisidor estés a punt de llençar-me a l’infinit de les flames de la foguera de la fi dels dies.

Foren uns instants, minuts, un temps etern, des de la meva alliberació al món exterior fins que una noia embolicada fins al nas en un abric marró em va recollir i observà al seu voltant per si algú em reclamava. El seu predecessor em va alliberar per a donar una alenada d’esperança a unes paraules escrites amb el cor a la mà, amb un desig de refer una vida algun dia, lluny de la solitud en la que ens havíem abocat. La noia em prengué dalt de l’autobús, i es quedà quieta llegint i rellegint aquelles paraules dolces que desitjava en el fons, haguessin estat per a ella. I sentia una tristesa infinita per la persona que havia perdut aquell xiuxiueig ple de besos i carícies, talment com si la pèrdua del llibre signifiqués la fi de l’amor.

En arribar a casa, em va acollir a la seva tauleta de nit, on abans de passar a la primera pàgina es repassà les paraules escrites amb bolígraf negre per una mà dolça i innocent, durant dies i nits, pensant i imaginant una història entre dues persones desconegudes de la qual no en coneixia cap paràmetre. Dies després, com si hagués acabat l’anàlisi d’aquelles paraules i hagués extret les conclusions adients, amb una empenta poc habitual en ella, em va llegir gairebé en un obrir i tancar els ulls. Era cap de setmana, i tot i que no sóc pas un llibre de poc gruix, el diumenge a la tarda, se m’endugué a passejar pel centre després de finalitzar la lectura.

Asseguda en un banc en un raconet del Portal de l’Àngel, escrigué “Bona sort!” a la primera pàgina, just per sota del primer escrit que havia obert aquella estranya relació. Durant una bona estona em mirà i repassà amb els dits suaus la portada i la contraportada, avaluà el llom del llibre, i la impressió interior. I amb la mateixa dolçor que l’havia precedit, em deixà sobre el banc amb el desig sincer de que algú m’acollís temporalment entre les seves mans.


1 comentari: