Recargolant el temps i l’espai
la figura s’enlaira pels cels sota la carpa,
i amb l’elegància dels moviments purs,
sedueix les mirades innocents que l’aguaiten encisades.
Més enllà del temps i l’espai,
la solitud de la noia es perd en la llunyania del pensament.
Lluny, d’aquella casa i d’aquells amics,
lluny del camí a voltes corb però fidel.
I amb els ulls clucs sobrevolant els caps i les mirades
pensa si hauria de baixar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada