dimecres, 1 de febrer de 2012

El monstre del tren

 

És cert que de vegades, per a recordar amb més veracitat les coses, no hi ha res millor que repetir-les, reviure-les trepitjant el terreny in situ. Recordo la meva època d’estudiant amb una certa enyorança. Si l’hagués de contar en imatges, de ben segur que n’escolliria una del tren. D’aquelles llargues tardes passades en uns vagons desmanegats i lents, que recorrien la línia de Lleida a Barcelona per Manresa. El proppassat dissabte, tot pujant a la Pobla envoltada de cares diferents de les que m’acompanyaven aleshores, el nostre ideal conjunt es va transformar en un tot, en un ens amb tanta força i voluntat que em va transportar de nou a la meva incipient joventut i una vegada més vaig tenir aquella sensació tant urgent de que tot està per fer, i que el nostre deure és lluitar per a aconseguir-ho. Volem lo tren!

El mitjà de transport del futur per a molts. Però amb un valor afegit a les comarques de ponent i en especial al Pallars, el mitjà de transport com a eina de vertebració i d’equilibri territorial, com a peça clau en l’engranatge que fa rutllar la cohesió social i que esdevé un combustible per a la dinamització social i econòmica de la zona. Malauradament, aquesta eina no té prou pes demogràfic i en termes estadístics, doncs altres línies de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya han estat deficitàries i no per això s’hi estan plantejant retallades. La Catalunya de les dues velocitats és un fet. Sembla també que hi ha qui creu que la ciutadania de les nostres comarques és de segona classe.

Les particularitats de la vida ens porten situacions contradictòries separades per poques unitats de temps. Del debat aferrissat en defensa del corredor ferroviari mediterrani i en general del transport en tren, podem passar a soterrar la primera pedra que no és res més que el primer –i emmascarat- pas abans del tancament definitiu de la línia de la Pobla. De l’agonia a la mort només hi ha una estació.

Per a tenir una visió sòlida i sostenible del futur, no es pot concebre el transport de mercaderies allunyat de la via ferroviària. És –i serà- necessari fomentar la intermodalitat en el transport per descongestionar les carreteres, millorar el rendiment i reduir l’ús de combustibles fòssils. En termes clau parlaríem d’estalvi, eficiència i ecologia. En termes socioeconòmics, es podria dir que mai aconseguirem un país socialment just i econòmicament pròsper afavorint la discriminació i la desvertebració territorial.

És necessari que tothom obri els ulls fora del túnel i deixi entrar la llum per adonar-se que els monstres que ens semblava veure al davant només són imatges distorsionades del propi reflex sobre els vidres vells i obsolets d’un comboi que s’alenteix a passes forçades i contra el desig de tots. Cal que desentelem els vidres i ens adonem que és imprescindible pujar al tren del progrés i del futur o descarrilarem en la mediocritat del passat immobilista i poc ambiciós que ens sentenciarà al fracàs. El progrés no té marxa enrere.

dilluns, 23 de gener de 2012

Les comparacions són odioses


Les comparacions són odioses

Mentre gairebé la totalitat del món està pendent de la crisi econòmica i busca mètodes per a sortir d’aquest pou fosc i tenebrós, l’estat espanyol podria estar esmerçant temps i recursos en plantejar què faria davant la suposada independència d’Escòcia i plantejant-se de vetar l’ingrés d’Escòcia independent a la Unió Europea. No parlem de fets consumats, ni de possibilitats que afectarien directament l’estat espanyol. Es tracta d’un joc de possibilitats en un tauler de monopoli de l’amplada d’Europa.

Malauradament, tenim un precedent. L’estat espanyol no va reconèixer la independència de Kosovo. L’evidència de la voluntat de negar el que és innegable. La prova fefaent de que l’exercici de la democràcia no és prou valuós davant de certs interessos. Kosovo va proclamar la declaració d’independència unilateral respecte de Sèrbia a través de la veu unànime del seu parlament.

Espanya maquillarà les seves escomeses amb termes políticament correctes, però a ningú se li escapa que en el fons qualsevol moviment independentista estarà mal vist pels ulls espanyols, a Europa i arreu, perquè serà identificat amb recel, com a eina per a fomentar l’independentisme a casa nostra.

Diuen que les comparacions són odioses, però és un fet contrastat  que l’independentisme ha vist créixer el seu protagonisme tan a Escòcia com a Catalunya. I tot i que no sabem què ens depara el 2014, ni si finalment veurem una nova Declaració d'Arbroath sobre la independència d’Escòcia, la voluntat d’un poble no podrà ser aturada eternament. En aquests moments, amb tota seguretat hi deu haver algú que de nit somnia tenir trobades d’amics a les Açores.


dijous, 19 de gener de 2012

Poema antològic

Participació en el 230è joc literari de'n Jesús M. Tibau


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau.
Com dos gegants d’una legió sagrada,
forjador expert i brau,
s’arrenca el postís i la veu disfressada.

I ells van alçant-se i prenen l’espasa del combat,
bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or.

En un incomparable triomf, Migdia mor.

Lliure  i feliç, fins i tot a Sepharad.


Versos extrets de :
B. Carles Aribau – La Pàtria
J. Verdaguer- Canigó
J. Anselm Clavé- La maquinistes
J. Maragall – Oda nova a Barcelona
C. Riba – Segon llibre d’estances
Guerau de Liost – La ciutat d’ivori
J. Carner- Els fruits saborosos
S. Espriu – La pell de brau