La solitud l’envoltava, el silenci l’embolcallava en un pesarós espai buit, ombrívol i polsós. Ajagut, mirant el món desfilar davant seu, recordava moments dolços a la vora del foc. Un temps ja llunyà. Quan l’abandó encara no havia ferit el seu orgull i el fred no s’havia instal·lat al moll dels seus ossos. Quan les rialles l’acaronaven cada dia portant-lo a un paradís de sensacions.
El vidre brut i descuidat, lluïa cartells diversos, en un escenari pobre que s’emportava l’ànima a l’oblit. Com en un teatre antic, amb la penombra darrere les cortines. La realitat omnipresent rere els missatges de “solidaritat” i “es ven” era feixuga, lenta, i s’esmunyia lentament dins d’un cor traït i vell, que malgrat tot, encerclava encara, un bri d’esperança en la seva mirada.
En aquell estany de pensaments i vivències antigues, recordava altres cartells, altres desitjos de bona voluntat, que havia vist sovint a casa del veterinari. “Ell no ho faria”. Però malauradament ho va fer.
Text que participa al 190è joc literari de'n Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com/2011/01/190e-joc-literari.html
Hola, es el primer cop que et visito, gràcies pel comentari del carreró de les bruixes.
ResponEliminaPel que veig aquest bloc deu ser novet de trinca, espero que el vaguis omplint i ja passaré de tant en tant a visitar-te.
Salut des de Lleida.
Hola, sí, el bloc és nou, en tinc un altre (que tampoc actualitzo gaire). Merci per la visita. Salut des de la Segarra!
ResponElimina