Les comparacions són odioses

Les comparacions són odioses

Mentre gairebé la totalitat del món està pendent de la crisi econòmica i busca mètodes per a sortir d’aquest pou fosc i tenebrós, l’estat espanyol podria estar esmerçant temps i recursos en plantejar què faria davant la suposada independència d’Escòcia i plantejant-se de vetar l’ingrés d’Escòcia independent a la Unió Europea. No parlem de fets consumats, ni de possibilitats que afectarien directament l’estat espanyol. Es tracta d’un joc de possibilitats en un tauler de monopoli de l’amplada d’Europa.

Malauradament, tenim un precedent. L’estat espanyol no va reconèixer la independència de Kosovo. L’evidència de la voluntat de negar el que és innegable. La prova fefaent de que l’exercici de la democràcia no és prou valuós davant de certs interessos. Kosovo va proclamar la declaració d’independència unilateral respecte de Sèrbia a través de la veu unànime del seu parlament.

Espanya maquillarà les seves escomeses amb termes políticament correctes, però a ningú se li escapa que en el fons qualsevol moviment independentista estarà mal vist pels ulls espanyols, a Europa i arreu, perquè serà identificat amb recel, com a eina per a fomentar l’independentisme a casa nostra.

Diuen que les comparacions són odioses, però és un fet contrastat  que l’independentisme ha vist créixer el seu protagonisme tan a Escòcia com a Catalunya. I tot i que no sabem què ens depara el 2014, ni si finalment veurem una nova Declaració d'Arbroath sobre la independència d’Escòcia, la voluntat d’un poble no podrà ser aturada eternament. En aquests moments, amb tota seguretat hi deu haver algú que de nit somnia tenir trobades d’amics a les Açores.

Poema antològic

Participació en el 230è joc literari de'n Jesús M. Tibau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau.

Com dos gegants d’una legió sagrada,

forjador expert i brau,

s’arrenca el postís i la veu disfressada.

I ells van alçant-se i prenen l’espasa del combat,

bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or.

En un incomparable triomf, Migdia mor.

Lliure  i feliç, fins i tot a Sepharad.

Versos extrets de :
B. Carles Aribau – La Pàtria
J. Verdaguer- Canigó
J. Anselm Clavé- La maquinistes
J. Maragall – Oda nova a Barcelona
C. Riba – Segon llibre d’estances
Guerau de Liost – La ciutat d’ivori
J. Carner- Els fruits saborosos
S. Espriu – La pell de brau

L'última nit a Twisted River

L’última nit a Twisted River, de John Irving

L’obra L’última nit a Twisted River, que se’ns dubte consolida encara més l’escriptor John Irving, gira als voltants del pas del temps, de la força de la paternitat, i del trencament de la joventut en el conjunt d’una història amb una mort indesitjada com a rerefons.

Aquesta ombra fosca del passat suposa un llastre, un pes enorme sobre les espatlles dels implicats, que marca la pèrdua de la innocència, la consolidació d’un perfil de caràcter trist i solitari i l’esdevenir, gairebé erràtic, dels protagonistes. Personatges enllaçats per l’amor als fills i l’amistat fidel i duradora, com a forces capaces de moure muntanyes, de creuar fronteres i de sobreviure durant dècades de vida fugitiva.

Obra molt ben documentada, amb una descripció acurada dels escenaris físics, polítics o de la història social dels diversos punts on se situa la narració, i on la societat nord-americana és avaluada a fons en veu d’un dels protagonistes que en fa una crítica aferrissada de la seva història política des dels anys 60 fins la primera dècada del segle XXI.

Un llibre dur i una trama capciosa, que paradoxalment, és un cant a la filosofia del res no és impossible, on un adult matusser i de vocabulari més afilat que un estilet pot aprendre a llegir i escriure, i on tothom té dret a ser “una  mica feliç”.

Narració del tot recomanable d’un autor de redacció peculiar, que potser abusa tant o més dels parèntesis com en Danny Baciagalupo ho fa dels punts i coma, però que amb tota seguretat, en ofereix un molt bon mestratge de la descripció més realista que transforma en una bona novel·la.

216è joc literari de'n Jesús M. Tibau, de visita al circ

TRAPEZISTA

Recargolant el temps i l’espai

la figura s’enlaira pels cels sota la carpa,

i amb l’elegància dels moviments purs,

sedueix les mirades innocents que l’aguaiten encisades.

Més enllà del temps i l’espai,

la solitud de la noia es perd en la llunyania del pensament.

Lluny, d’aquella casa i d’aquells amics,

lluny del camí a voltes corb però fidel.

I amb els ulls clucs sobrevolant els caps i les mirades

pensa si hauria de baixar.

213è joc literari de'n Jesús M. Tibau: Endevinalla

Solitària, silenciosa i enigmàtica,
recorres la nit escodrinyant l’espai
pocs et veuen creuar la tanca,
molts no t’han vist mai

214è joc literari de'n Jesús M. Tibau, homenatge a Monterroso

Quan va despertar, de sobte s’adonà de la tristesa del moment. I va imaginar la solitud del darrer dinosaure.

Sabem el camí

Avui, jornada memorable a Girona, en la que l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira  han estat escollits formalment president i secretària general d’ERC en el 26è Congrés. De tornada, ja de nit, amb el cel completament fosc però ple d’estels, recordava les paraules, els esdeveniments de la jornada. I m’he refermat en el que sempre he dit, i he pensat,  ara més que mai, estic convençuda de seguir el camí que he escollit. Algú parlava de l’orgull de militar en un partit amb una trajectòria tant llarga, i amb una història com la nostra. Les sigles d’ERC van molt més enllà dels protagonismes, de les individualitats, i de les ambicions que sovint lliguen la nostra espècie i enterboleixen les nostres relacions. Si hi ha una cosa que és certa és que  sabem el camí. També sabem quin és el nostre destí. Només ens cal trobar el millor mitjà per a arribar-hi. Aquest és el projecte conjunt en el que hem de treballar.

Tot mirant per la finestra, el cel estrellat, i la tranquil·litat de la nit que ens acaronava mentre desfèiem el camí cap a casa, pensava en la referència que l’Oriol ha fet durant el seu discurs, sobre Maragall, la paraula, i el bé, i sobre la importància de caminar junts. Com en un elogi de la paraula viva, i en una remembrança de que la unió fa la força. No cal recórrer, però, a elements literaris ni a arguments romàntics, per a reconèixer que el nostre país és fort si anem tots  a una. La força no és un paràmetre que es mesura individualment.  Els valors republicans i la base ideològica que sustenta el nostre projecte, és l’eina que hem d’utilitzar en aquest viatge, perquè només hi ha un camí per a aconseguir la plenitud nacional i fer del nostre país, un país just i lliure.

Aquesta nit el cel és ple d’estels que ens conviden a seguir, a continuar, a honorar aquells que han lluitat tota la vida per a aconseguir un país més pròsper. Per tots aquells, i per tots els que vindran, que construiran sobre els nostres fonaments, hem de seguir caminant. Avui més que mai, he sentit dins meu aquella crida que em dóna forces i m’empeny i em fa llevar-me cada matí, per seguir endavant, sempre endavant, malgrat el vent i el fred.