El monstre del tren
És cert que de vegades, per a recordar amb més veracitat les coses, no hi ha res millor que repetir-les, reviure-les trepitjant el terreny in situ. Recordo la meva època d’estudiant amb una certa enyorança. Si l’hagués de contar en imatges, de ben segur que n’escolliria una del tren. D’aquelles llargues tardes passades en uns vagons desmanegats i lents, que recorrien la línia de Lleida a Barcelona per Manresa. El proppassat dissabte, tot pujant a la Pobla envoltada de cares diferents de les que m’acompanyaven aleshores, el nostre ideal conjunt es va transformar en un tot, en un ens amb tanta força i voluntat que em va transportar de nou a la meva incipient joventut i una vegada més vaig tenir aquella sensació tant urgent de que tot està per fer, i que el nostre deure és lluitar per a aconseguir-ho. Volem lo tren!
El mitjà de transport del futur per a molts. Però amb un valor afegit a les comarques de ponent i en especial al Pallars, el mitjà de transport com a eina de vertebració i d’equilibri territorial, com a peça clau en l’engranatge que fa rutllar la cohesió social i que esdevé un combustible per a la dinamització social i econòmica de la zona. Malauradament, aquesta eina no té prou pes demogràfic i en termes estadístics, doncs altres línies de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya han estat deficitàries i no per això s’hi estan plantejant retallades. La Catalunya de les dues velocitats és un fet. Sembla també que hi ha qui creu que la ciutadania de les nostres comarques és de segona classe.
Les particularitats de la vida ens porten situacions contradictòries separades per poques unitats de temps. Del debat aferrissat en defensa del corredor ferroviari mediterrani i en general del transport en tren, podem passar a soterrar la primera pedra que no és res més que el primer –i emmascarat- pas abans del tancament definitiu de la línia de la Pobla. De l’agonia a la mort només hi ha una estació.
Per a tenir una visió sòlida i sostenible del futur, no es pot concebre el transport de mercaderies allunyat de la via ferroviària. És –i serà- necessari fomentar la intermodalitat en el transport per descongestionar les carreteres, millorar el rendiment i reduir l’ús de combustibles fòssils. En termes clau parlaríem d’estalvi, eficiència i ecologia. En termes socioeconòmics, es podria dir que mai aconseguirem un país socialment just i econòmicament pròsper afavorint la discriminació i la desvertebració territorial.
És necessari que tothom obri els ulls fora del túnel i deixi entrar la llum per adonar-se que els monstres que ens semblava veure al davant només són imatges distorsionades del propi reflex sobre els vidres vells i obsolets d’un comboi que s’alenteix a passes forçades i contra el desig de tots. Cal que desentelem els vidres i ens adonem que és imprescindible pujar al tren del progrés i del futur o descarrilarem en la mediocritat del passat immobilista i poc ambiciós que ens sentenciarà al fracàs. El progrés no té marxa enrere.
